Quan, anys enrera, Phillip K. Dick va escriure una novela en la qual uns andròides somiaven amb ovelles elèctriques, no degué pensar que la seva imaginació causaria tant impacte en l'actualitat. Tot i que l'autèntica font de l'èxit de la dita novela fou l'adaptació cinematogràfica de Ridley Scott, amb Harrison Ford i Rudger Hauer (hmmm... s'escriu així??), la novela ja presentava un univers apassionant. I és que Blade Runner, la película, és de les poques adaptacions audiovisuals de noveles que són millors que llibre en si. Però... què dir de Blade Runner, el joc, l'aventura gràfica de Westwood Studios? Es una obra mestra? Es tan innovadora com es pretén en la publicitat? Anem-ho a veure.
Sempre he pensat que allò que ha donat a Blade Runner, la película, el mèrit d'esdevenir un clàssic en el món del cinema (i no sols del cinema de ciència ficció, sinó el cinema en general) no és tant la idea de màquines amb por a la mort com l'ambientació, el món que la imaginació de Phillip K. Dick i l'enginy de Ridley Scott varen crear. Una megal.lòpoli contaminada, fosca, corrupta. Un món dominat per grans empreses que governen sense escrúpols.
Blade Runner, el joc, aconsegueix des del primer moment transmetre a qui es situi davant la pantalla de l'ordinador, tota aquesta ambientació, gràcies a uns escenaris ben detallats i a una ambientació sonora fantàstica. El protagonista, Ray McCoy, és un Blade Runner en tota regla i els replicants Nexus 6 que li donen la rèplica en el costat robòtic de l'aventura són tan creibles com Darryl Hannah i Rudger Hauer. Gràcies a que tots els diàlegs són parlats i traduits a l'espanyol, l'immersió en l'aventura és total. Llàstima, això si, que els actors de doblatge encarregats de donar veu als personatges no s'hi esforçassin una mica més, ja que sovint ens trobam amb entonacions totalment inapropiades per l'escena.
Dins d'un univers decadent i inhumà com el de Blade Runner, tota història, qualsevol successió de fets s'ha de situar, necessàriament, en un segon terme. Res pot ser important, res pot ser prou rellevant com per a influir de forma significativa en el món.
Per tant, no ens podem esperar una història èpica. Tot comença quan Ray McCoy, un Blade Runner nou de trinques, és assignat a un terrible cas d'assassinat animal. Es veu que uns personatges, pressuntament Replicants, han assaltat una tenda d'animals i els han matat a tots. I això, en un món on la majoria d'espècies animals i vegetals que coneixem estan extintes o per extingir-se és un crim terrible. La història s'embolica quan entren en escena molts dels elements que podem recordar de Blade Runner, la película: la Tyrel Corp., creadora dels replicants; el vell japonès encarregat de la creació dels ulls dels replicants; edificis abandonats; corrupció entre els mateixos Runners...
Tot i això, la història és simple. Potser degut a que està parcialment generada per l'ordinador. D'aquesta manera, diuen al manual, a cada partida que juguis la història canvia.
El sistema central de joc és el de les aventures gràfiques de tota la vida: senyalar i clicar amb el ratolí.
Com a novetats, a destacar que es pot elegir la forma d'actuar de'n McCoy: pot actuar amb amabilitat, pot estar enfadat o posar-se sarcàstic. I, sobretot és destacable la gestió que podem fer, com si d'una base de dades es tractés, de les pistes, escenes del crim i sospitosos que ens hem trobat. En qualsevol moment del joc les podem consultar, però no en un vulgar bloc de notes com el del tinent Colombo, no. Cada una de les pistes que anem trobant s'emmagatzemen en una base de dades que durant el joc podem consultar aplicant criteris de cerca. Això és, des del meu humil punt de vista, el que fa de Blade Runner un joc diferent.
També s'ha de destacar la possibilitat de fer el test Voigt-Kampf (VK) als personatges que ens trobem per tal de determinar si són replicants, a partir d'una sèrie de preguntes que els formulam i de l'observació de les seves reaccions. Tot molt detallat. En aquest punt del joc és quan una interpretació més bona per part dels actors que han donat veu als personatges es troba més a faltar.
Per una banda, les intencions dels creadors del joc eren molt bones. L'escenari no s'està mai aturat. Els decorats de fons no són imatges estàtiques, sino que són videos amb tota profusió de detalls i la integració de les seqüències prerenderitzades amb el joc en sí és bona. Per altra banda, emperò, tants de videos devien ocupar molta memòria, de manera que estan excessivament comprimits, i a baixa ressolució, resultant en alguns casos un ball confús de píxels.
Pens que aquest joc pot interessar a dos grups de persones. D'una banda, tots els aficionats a la ciència ficció en general, o a Blade Runner en particular. I per altra banda, als seguidors dels jocs d'aventures.