Vejem... foto de família... d'esquerra a dreta: Gale, un bon guerrer i aventurer, però li agrada molt això de ficar les mans a les butxaques dels altres. Ro, un poderós i pedant mag. Selios, un jove príncep protagonista de la història. Deena, l'al.loteta de'n Selios. Sonia, una bruixa de molt bon veure. I Ryunan, una espècia de monjo guerrer amb ascendències un tant nobles.
Segur que fins aquí, tots aquells que vàrem jugar al DS6 en la versió japonesa, hi havíem arribat. Més o menys un es feia a la idea d'algunes coses, dels noms dels protagonistes (si coneixies una mica els katakanas) i d'algunes situacions. Però, sincerament, gran part de la trama passava desapercebuda darrera qualque kanji amb més de deu traços... En fi, que ja fa uns anys un senyor de nom Manuel "Sonyc" Pazos es va decidir a traduir el joquet a l'espanyol. I el primer que s'ha de dir de la traducció és que és molt bona. Ja n'haurien de prendre exemple la gent que ha traduit el Final Fantasy VII, que aquesta sí que és un bon xurro...
Doncs bé, aquesta traducció dóna peu a comentar un dels jocs d'aventura que més m'han agradat per a MSX. Situem-lo al nivell del SD Snatcher. Vegem ara una mica l'argument.
El regne de Farlane, composat per dues illes, era un lloc de pau i prosperitat, un lloc preciós, celestial, diví, un paradís governat per un rei molt bò i piatós i generós i bellíssima persona. Però una nit, coses que passen, un exèrcit de monstres diabòlics, perversos, dolents i sobretot lletjos com un pecat varen atacar la capital de Farlane, Ludia. Per sort, el rei bo i generós s'havia estat dedicant a gastar bona part del pressupost en temes armamentístics i el seu bon exèrcit va aconseguir vèncer els monstres. La llàstima fou que va haver-hi una víctima important: el propi rei. Mentre els soldats lluitaven, alguns monstres s'havien infiltrat en el castell i l'havien assassinat.
El seu fill Selios, legítim hereter del tron tenia sols sis anyets, i la llei decretava que sols podria governar en tenir-ne 16, la majoria d'edat. Mentrestant governaria el regne Akdam, primer ministre del rei, que assagurava que el rei, moribund, li havia encomanat la missió de governar Farlane fins que Selios fos gran.
Bono, la veritat és que això ja fa mala olor. A totes les històries èpico-medievals en que algú assagura que un rei moribund li ha encarregat el govern del país hi sol haver gat amagat...
El joc comença quan, passats deu anys, s'acosta el dia en que Selios ha de governar Farlane. Tot aquest temps, Selios ha viscut a un petit poblet, Erasta, protegit per un grup de soldats, i amb un instructor que li mostrava els secrets de la màgia. Però el dia en que havia de reclamar el tron, un exèrcit de monstres ataca Erasta, i Selios es salva per un pèl, gràcies a la protecció dels seus lleials soldats i de les arts màgiques del seu instructor. Tots ells moren per a defensar el seu rei (un principi molt èpic i heròic, certament), i Selios corre cap a Ludia a demanar ajuda a Akdam... innoceeent!
En arribar a Ludia, Akdam li conta els seus plans de governar Farlane. Li conta com ell va matar el seu pare, i que ben aviat Selios el seguirà. Mentrestant, però, el tanca a les masmorres.
La història del joc és ben complexa, i molt bona. En el transcurs de la història coneixem personatges com Ryunan el monjo-guerrer, Ro el mag, Gale el lladre, Sonia la bruixa, ... Ens enfrontam a complexos trencaclosques, coneixem les llegendes del lloc i viatjam per tot arreu.
I el millor... el final. Tant a nivell tècnic, del que en parlo més endavant, com a nivell argumental. Com és això?... No he de contar el final? No? I qui m'ho impedirà... he he he Bono, que si algú llegeix això (cosa poc probable) i està jugant al DS6 (cosa també poc probable) i no vol saber el final, doncs que no ho llegeixi. La qüestió és que al final ens enteram del següent:
Fa molts, molts i molts anys els humans varen assolir un nivell tecnològic elevat. Tenien avions, i grans edificis de cristall, construien armes poderoses i començaven a explorar l'espai. En altres paraules, com ara la humanitat actual. I a més, contaminaven i destruien el planeta. Moltes espècies animals i vegetals es varen extingir, i moltes altres patien. I, a més, hi havia una espècie que l'home mai havia arribat a conèixer del tot: els dracs. Poc a poc, els dracs s'anaven extingint. I un d'ells, un drac especialment poderós i coneixedor del secret de la màgia, anomenat Akneeja, es va erigir en paladí de la Terra i va borrar tot rastre humà del món. Bé, quasi tot, perquè la humanitat va tornar a créixer. I entre les creences i mites d'aquesta nova humanitat s'hi contava la del dimoni Akneeja que havia arrassat el món, i que un dia tornaria. I no anaven tan desencaminats, perquè Akneeja s'havia adormit, però amb un ull obert, observant els passos dels homes per a baixar-los els fums una altra vegada si tornaven pel camí de la destrucció. I el moment havia arribat. Els homes encara no dominaven el secret de la ciència i la tecnologia, però ja eren un perill... i a més, començaven a aprendre la màgia! De manera que, amb la seu poderós esperit havia encomanat a alguns humans de cor feble, com ara Akdam, que començassin amb els preparatius per a despertar-lo del seu somni...
La perspectiva del joc és aèria. O de vista d'ocell, com diuen els entesos... En pantalla tenim, doncs, l'escenari, que es mou amb un suau scroll omnidireccional, i les dades principals dels personatges que duim, que no poden ser més de 4. A la part superior se'ns indica a quin "episodi" del joc ens trobam. Pitjant la tecla shift ens apareix un menú d'opcions per a emprar objectes, màgies, canviar la configuració del joc, ...
En cas de lluita, la pantalla canvia a la de combat. Surt un dibuix gran dels enemics i les opcions típiques de combat: atacar, màgia, objecte, protegir, esperar, fugir, ...
Els gràfics són funcionals. Vull dir que no són cap meravella però compleixen molt bé la seva funció. Comparant-lo amb d'altres jocs com ara el Xak, doncs no té els gràfics tan bons, però sí que té un moviment molt mes suau. I, malgrat això, la qualitat gràfica estaria entre la del Final Fantasy II i el Final Fantasy III de SNES.
La música és molt bona, sobretot la del final.
A mi em varen ensenyar a classe que tot escrit ha d'acabar amb un apartat de conclusions, així que tampoc no és qüestió de posar ara en dubte les ensenyances dels meus savis mestres...
Vejam, l'argument és molt bo. Le trama i la successió de fets també és bona. Els personatges estan bé. I tècnicament em sembla que han escollit una bona combinació: gràfics senzills, bon colorit i molta suavitat de moviments.
Però diuen que a tot hi ha que dir. I l'únic que tenc a dir d'aquest joc fa referència als personatges. No els arribes a conèixer massa, no saps gaire de la seva vida, no hi ha sacrificis heròics dels personatges principals (a part del de'n Ro, però tampoc no és especialment heròic)... Aquest és l'únic punt en el qual trob que el genialíssim i mai prou valorat Final Fantasy III supera amplament el DS6.
Malgrat això, aquest és un gran joc. Molt recomanable. Difícil de trobar, l'original, però fàcil de baixar-se la versió japonesa per internet. I després, comprar el patch disk de la traducció a l'espanyol a Manuel Pazos és cosa fàcil.