Nemesis, o Gradius, el videojoc, destaca no només per haver creat escola i ser la font d'inspiració de molts d'altres videojocs (alguns tan coneguts com R-Type, Salamander, Parodius o Einhander) sinó per haver mantingut, i ben alt, el pavelló d'un tipus de jocs que semblava condemnat a desaparèixer per mor dels avenços tecnològics. I no parlo només del gènere, els shot'em'up, etiqueta assignada inmerescudament per alguns a jocs més recents, com Quake o Unreal (aquests jocs succeeixen als de combats en laberints, com Tank, publicat pel cavall de Troia d'Atari, Kee Games, l'any 1974 o Berzerk, publicat l'any 1980 per Stern), sinó de la seva estètica espacial i bidimensional. Jocs com Einhander o R-Type Delta han canviat al format tridimensional i evolucionen, en algunes pantalles, en sofisticats entorns urbans, malgrat l'autèntic origen, preservat per Konami en el Nemesis, transcorre a l'espai bidimensional més estricte.

Per a esbrinar de quines aigües beu el Nemesis ens hem de fer enrera en el temps, fins als origens dels videojocs electrònics. Des de bon començament, dues temàtiques han marcat l'evolució dels videojocs: l'esportiva i l'espacial. No en va el primer videojoc de la història, desenvolupat per William A. Higinbotham era un joc de tenis, i la primera màquina recreativa, desenvolupada pel mític Nolan Bushnell i distribuida per Nutting Associates, era Computer Space, un joc d'ambientació espacial. Dissortadament l'èxit de Computer Space fou escàs, i un simple joc de tenis, Pong (el primer joc d'Atari, ideat com un exercici d'entrenament de Nolan Bushnell per a Al Alcorn, el seu creador), arrassà a quasi tot el món. I per mor d'això, des de 1972 fins a 1978 el món dels videojocs es composava, bàsicament, per jocs esportius i variants del Pong: Pong, QuadraPong, Sprint 2, Atari Football...

L'any 1978, emperò, la gent començava a estar desencantada dels videojocs esportius, es necessitava alguna cosa més. I gràcies a l'empresa japonesa Taito, el canvi va arribar. El joc, Space Invaders, tenia un plantejament d'allò més senzill: controlar una nau que es desplaçava horitzontalment a la part inferior de la pantalla i disparar a grups d'alienígenes que es movien en bloc a la part superior. L'èxit a Japó fou escàs, però amb la distribució d'Space Invaders als Estats Units de la mà de Midway el joc arribà als cims de l'èxit que fins llavors només havia conegut Pong. La passió per l'espai havia nascut.

Ben aviat aparegueren més jocs d'aquest estil. Els més memorables, Galaxian i el seu successor, Galaga, ambdós creats per Namco (l'empresa que botaria, anys més tard, a la fama gràcies a Pac-Man) foren també èxits sense precedents. També en aquesta època Atari publicà un dels seus jocs més coneguts, Asteroids. Tots aquests jocs assaguraren un futur daurat al gènere dels combats espacials.

Segons Eugene Jarvis, el creador de joies com Defender o Robotron 2084, la proliferació de jocs espacials no obeia només al seu gran èxit, sinó a la simplicitat gràfica que permetien. Una distribució aleatòria de punts per la pantalla ja ficava al jugador en un detallat univers espacial.

I és precisament el Defender d'Eugene Jarvis el joc que crea un clar referent pel Nemesis. Al Defender l'acció s'extén més enllà de la pantalla, mostrant mons extensos gràcies al desplaçament de l'escenari. Al Defender l'acció no es veu des de l'aire, sinó lateralment. I al Defender, per primera vegada, es planteja una història que justifiqui la massacre de les figuretes de colors, també conegudes com marcians.

L'origen dels videojocs és molt pacifista, fins a l'extrem que Atari, el pare d'aquest món, podia semblar més, en els seus origens, una comuna hippy que no una de les empreses que més ràpidament s'han expandit en tot el món. Es conta també que Ed Rottberg, el creador de Battlezone, deixà Atari en acabar Military Battlezone, una versió millorada del joc per a entrenament militar, dolgut per haver creat una màquina que mostrava als soldats com matar.

Eugene Jarvis, conscient d'això, va decidir justificar la violència del seu joc, Defender, amb un argument que no implicava l'atac, sinó la defensa. Si algú ataca la teva gent, deia, és correcte que facis el que sigui necessari per a impedir-ho. I arran d'això, la idea de justificar els combats espacials amb l'excusa de la defensa es va extendre.

Des del Nemesis fins al Gradius IV, passant pels Nemesis II i III, pel Salamander, el Salamander II i el Gradius Gaiden la història del joc ha implicat sempre al jugador en el paper de pilot d'un caça de tecnologia punta encarregat de defensar el planeta o de destruir l'invasor. Sigui en Bacterion o en Venom, sigui la Vic Viper o la Metallion, la defensa del Sistema Planetari de Gradius està assagurada per la perícia d'intrèpids pilots com James Burton, David Burton, Zowie Scott i tants d'altres.

A ells, a Sant Nemesi, a Konami, a Nolan Bushnell, a la consciència Galaxian i als astronautes del Defender dedicam el nostre homenatge.

Toni Burguera

[ Articles MSX ]
[ Programa de les Festes de Sant Nemesi 2003 ]